Esperar o actuar

Carles Capdevila (Avui, 18 de març de 2009)


La crisi durarà aquest any i el que ve, segons els incompetents que no la van saber preveure. Curiosament hi ha gent que s’ho creu, i decideix tancar els ulls i esperar que passin aquests vint mesos.

Assumim la passivitat com a mètode, l’espera com a consigna vital. Hem viscut els anys en què els joves més han trigat a marxar de casa, en què els màsters han retardat al màxim la incorporació al món laboral, en què les parelles han esperat més a tenir fills.

Cap pressa per emancipar-te, fins que no tinguis un bon pis i una bona feina. Cap pressa per trobar feina, millor anar decidint especialitats en catàlegs universitaris. Cap pressa per ser pare o mare, abans cal haver-te realitzat professionalment, i ―sobretot― haver disfrutat de la vida, no fos cas.

Després, la gent et desitja que s’acabi l’embaràs de seguida, tu esperes que avanci ràpid aquell primer any amb un nadó que no et deixa dormir, posar punt final a l’etapa dels bolquers, o superar els anys en què els has d’acompanyar a tot arreu. Els pares de fills més grans desitgen que s’acabi d’una vegada l’adolescència. L’infidel espera que no l’enxampin, o que ho facin, tot menys afrontar el tema. El fill de bona família anhela l’herència, l’examic confia que algun dia oblidaràs la mala passada, i la majoria esperem que la loteria ens resolgui tots els mals.

Els dilluns esperem que torni a ser divendres, i el 7 de gener, a la feina, la gran pregunta és quan falta per Setmana Santa.

El problema no és que la vida siguin quatre dies, és que tres ens els passem esperant que arribi el quart, i resulta que el quart ens morim. La nostra especialitat és esperar que arribi l’etapa bona, sense fer gran cosa per afavorir-ne l’arribada, i sent incapaços d’identificar-la, si tenim la sort de viure-la. Només reconeixem els bons anys quan els enyorem; o sigui, tard.

Ara hem interioritzat que el 2009 no serà fàcil, i el 2010 encara menys. “Deixem passar aquests dos anyets complicats, fins que s’arregli”, ens anem dient. ¿I si s’arregla només per a alguns, i no per a tu? L’intent d’hivernar és tan ridícul ―i perillós― com tancar els ulls durant un bombardeig i dir: “No hi sóc!”.

Toca aparcar compres de pisos o de cotxes, però no posposar la presa de decisions personals, vitals, que tenen data de caducitat. Esperar en lloc d’actuar és llençar el temps gairebé sempre, però en temps d’incertesa té tota la pinta de suïcidi. L’única possibilitat que vinguin temps millors és fer alguna cosa, personalment, per millorar-los. Qui vulgui esperar, que esperi el pitjor.